Edicions Vitel·la

Veure cistell

« torna
12.05.2011

La ploma i el bloc de marbre

Avui. Suplement Cultura

Jordi Llavina

[Miquel Desclot ens dóna una tercera part dels 302 poemes]

[L'editorial Vitel·la de Bellcaire d'Empordà, presenta "Sol, jo, cremant a l'ombra (Antologia poètica)" de Miquel Ángel Buonarroti]

[Entre els temes dels poemes, destaca l'amor dit platònic]

Miquel Àngel, home de geni, artista total, també va escriure poesia, bé que els seus versos són molt menys coneguts que les seves pintures o les seves escultures. Va viure tants anys —gairebé noranta, una edat insòlita al seu segle— que va tenir temps d’assajar diverses arts (i d’excel·lir en totes). En fer-se gran, ja no li vagava d’agafar l’escarpra i el martell per extreure l’ànima d’unes figures del bloc de marbre. La força física que li demanava l’exercici de l’escultura anava minvant. L’abandó progressiu de l’escultura, pel que sembla, va ser en benefici de la seva escriptura poètica.

Miquel Desclot, que és un excel·lent traductor de poesia, ens dóna ara una tercera part dels tres-cents dos poemes canònics de Miquel Àngel en un català impecable, solemne com el model, quinze anys més tard d’haver emprès la feina de traduir aquest poeta singular, que cal llegir —o rellegir— amb atenció. Poeta menystingut, també. És probable que les altres arts que va practicar, i l’excel·lència amb què ho va fer, enfosquissin aquesta. I així, la consideració crítica que ha merescut la seva poesia sovint no ha passat de ser commiserativa. Llegiu el llibre: us adonareu de la condició eminent de Miquel Àngel com a poeta.

Tot i que admirador de Petrarca (i, encara més, del Dant), el nostre autor se’n distancia enormement. En aquest sentit, Francesco Berni va afirmar, comparant-lo amb els afectats petrarquistes contemporanis seus, que “ell [Miquel Àngel] diu coses i vosaltres, paraules”. Val a dir que l’aspriva manera del de Caprese sembla endolcir-se en la nostra llengua. Els seus poemes són, també, poemes de Desclot. Això és, magnífics poemes catalans: “Que dormi ans d’hora aquí vol la ventura, / però no mort; bé que d’hostal mudat, / resto en tu viu, que em plores contristat, / si l’un en l’altre amant es transfigura”.

Llegint Miquel Àngel, el lector català pot pensar, sovint, en Ausiàs March. Comparteixen una expressió rotunda, i allò que el traductor afirma de la del primer: que “confereix als seus versos un aspecte d’aspror i de rugositat ben característic”, es podria subscriure igualment de l’expressió del segon. Tenen en comú la predilecció per una certa imatgeria matèrica. Però Buonarroti és un home renaixentista, i March és encara, en molts aspectes, un esperit medieval. De vegades, Miquel Àngel recorda el desvergonyiment de les balades de Villon: “Tinc a la porta tifes de gegants, / que tant si han pres raïm com medecina / vénen tots a cagar en aquests topants”.

Entre els temes dels poemes, destaquen l’amor (la passió, però també l’amor dit platònic) i l’expressió i la vivència de l’art o, per dir-ho amb propietat (com fa Tomàs Llorens i Serra en l’epíleg), la “teoria artística”. Recordem tantes escultures de l’autor en què la figura sembla no acabar de deslliurar-se del llast de la pedra (o no acabar d’alliberar-se de la presó de pedra). Aquest moviment, aquesta actitud patètica es trasllada a molts dels seus versos. I també s’hi du la ferma convicció que, del bloc de marbre, no cal sinó anar-ne descobrint la figura. O, com escriu l’epiloguista parafrasejant el poema número 151: “totes les “idees” o “formes” que un artista pot imaginar o concebre, fins i tot les més estranyes i difícils, es troben ja potencialment contingudes en qualsevol bloc de marbre”. El sonet comença així: “Tot concepte en l’artista més perfecte / un sol marbre el conté dins pròpia riba”, i il·lustra clarament les idees neoplatòniques del pintor, escultor i poeta.

Quant a l’amor, Miquel Àngel va dedicar molts poemes a un noble, Tommaso de’ Cavalieri, i a una dama, Vittoria Colonna. Algunes fórmules retòriques ben conegudes —qui s’enamora primer, si els ulls o el cor— són tractades pel renaixentista amb una exquisida sensibilitat: “¿Amor, què és això / que al cor entra per l’ull, / i en poc espai a dins sembla que creixi? / I si vessa, curull?”. De vegades, el vers té un ressò de resignada galanteria: “el cor us deixo, que de mi és partit”. Altres vegades, el poeta reclama a l’ésser estimat la part que li manca, allò que li falta per ser complet: “car sóc sols fusta, i tu ets fusta i foc”. En un vers, l’amor és titllat de “traïdor”. Però sempre es manifesta de manera radical: “si no cremo per vós amb mortal flama, / poca capacitat m’ha poc encès”. El jove admirat es mostra desdenyós: “Esquinça el vel, Senyor, i el mur abat / que amb la seva duresa el sol deté / del teu fulgor”. La seva bellesa acabarà resultant fatal: “qui mira alta bellesa amb tan gran dol, / turments amargs i certs n’abastarà”. Pel que fa a la dama, les tornes no canvien gaire: “més el mal em puny que no el bé em prova”.

És un privilegi comptar amb un traductor (poeta) com Miquel Desclot —que, per cert, es diu també, com el toscà, Miquel Àngel.

C. Major 8, 17141 Bellcaire d'Empordà | Tel./Fax: 972 765 913 | 608 005 811