Edicions Vitel·la

Veure cistell

« torna
07.07.2010

Una passejada seductora

Revista de Girona

JOAN DOMÈNECH I MONER

En relació amb els cementiris hi ha reaccions molt variades: des de persones que hi tenen autèntic terror fins a d'altres que s'hi troben bé, que s'hi senten atretes i interessades, passant per les que hi van quan toca i prou i que hi son força indiferents. També es podria fer una qualificació semblant respecte de les institucions que en són propietàries i mantenidores (en general, els ajuntaments, i a vegades les parròquies). N'hi ha que els tenen abandonats i n'hi ha, en canvi, que els cuiden bé. Judit Pujadó, llicenciada en història, escriptora i articulista, acaba de publicar un llibre amb el qual hem constatat el poder de seducció que tenen, per a ella, les nostres necròpolis i el goig amb què hi ha passejat amb atenció, admirant les singularitats de cadascuna, fixant-se en els detalls, buscant l'anècdota oportuna, no solament per reflectir-la literàriament sinó també a través de les fotografies adients que hi acompanya. Ens atreviríem a dir que la seducció que ha sentit la sap transmetre al lector, per tal que aquest es contagiï del seu entusiasme i s'arribi a visitar els vint-i-set cementiris pro-posats. En realitat, dels dos darrers -el de Vilamacolum i el de Romanyà de la Selva-, el seu esperit queda admirat, selectivament, per dues tombes concretes: la de la poetessa María Àngels Anglada i la de la novel·lista Mercè Rodoreda. Per això el títol del llibre -170 pàgines molt llegidores, interessantíssimes- diu Vint-i-cinc cementiris i dues tombes. L'autora ha volgut trepitjar les vuit comarques gironines i donar-nos un tast del tarannà de cada una pel que fa al tema de la mort. Al llibre ens parla, a més, de la situació dels cementiris -n'hi ha de privilegiats, arran de mar o en un lloc escollit de la muntanya-, de la pau que s'hi reflecteix, de la seva intimitat, del seu aspecte museístic, gens menyspreable -aquelles imatges colpidores sortides de la mà de grans artistes-, dels símbols que hom hi descobreix, de la bellesa dels jardins, de les personalitats que hi són enterrades, a vegades amb gran pompa i a voltes amb desig d'anonimat, com el nínxol sense nom de l'escriptor Raimon Casellas a Sant Joan de les Abadesses. De cada cementiri, l'escriptora en sap trobar la petita història entranyable, el comentari colpidor, el sobrenom irònic amb què és conegut, el fet especial, evitant que els capítols esdevinguin reiteratius. Descobrim així l'última residència dels potentats -americanos, hisendats, gent rica- i dels humils -els pescadors, la gent de la terra-. Hi ha, fins i tot, tombes buides que evoquen personatges que no hi reposen: la de Walter Benjamin a Portbou, la de Carmen Amaya a Begur. Hi ha els epitafis, i els records de guerres i repressions, i les sorpreses, com la de trobar les despulles d'un cantant d'havaneres -Ortega Monasterio- al cementiri de Puigcerdà, allunyat del mar. La lectura del llibre esdevé un reclam constant. Hom hi llegeix els secrets d'un cementiri i, de seguida, té ganes de veure quins són els del següent. L'autora no defuig la referència a la fugacitat de la vida que és inevitable evocar en aquesta passejada seductora, però ens apropa la mort amb elegància, amb respecte, perquè la sapiguem valorar amb naturalitat.

La lectura del llibre esdevé un reclam constant. Hom hi llegeix els secrets d'un cementiri i, de seguida, té ganes de veure quins són els del següent

JUDIT PUJADÓ

Vint-i-cinc cementiris i dues tombes

Edicions Vitel·la. Bellcaire d'Empordà, 2010. 170 pàgines.

C. Major 8, 17141 Bellcaire d'Empordà | Tel./Fax: 972 765 913 | 608 005 811