Edicions Vitel·la

Veure cistell

« torna
01.10.2007

Valsalobre, Pep; Sansano, Gabriel [ed.]. Francesc Fontanella: una obra, una vida, un temps. (Philolo

ATCA 26 (BARCELONA 2007), 864-867

Mercè Comas Lamarca

Aquest volum constitueix un aplec de diverses aportacions al voltant de la figura de Francesc Fontanella, analitzada, com encertadament se’ns indica en el pròleg, en dos blocs diferents: l’històric, que inclouria els aspectes polítics i culturals; i el literari, que englobaria els aspectes lingüístics i textuals i la producció literària.

Dins el primer bloc s’inclouen quatre aportacions que presenten els estudis històrics i culturals de l’època de Fontanella. Obre aquest bloc Antoni Simon i Tarrés tractant el context històric de Fontanella amb l’anàlisi del conflicte entre Catalunya i la cort de Madrid que desembocà en la guerra dels Segadors. Exposa els fets que van portar a Castella a prendre la decisió d’intervenir militarment a Catalunya i la preferència d’aquesta opció enfront de Portugal, on s’havia desencadenat també una revolta. Simon i Tarrés testimonia l’explicació dels fets amb documentació històrica al llarg de tot el text i al final transcriu dos documents en annex, que són dues cartes del marquès de Villafranca al comte-duc d’Olivares exposant-li les raons per les quals cal intervenir militarment a Catalunya i sotmetre el Principat a Castella. Més enllà de l’explicació dels fets, Simon i Tarrés tanca l’article amb una interessant reflexió sobre les motivacions profundes de Castella que la van portar a la intervenció.

La segona aportació és de Henry Ettinghausen, que ens situa els fets històrics al voltant de la guerra dels Segadors en funció de la relació que hi tingué Francesc Fontanella: la batalla de Montjuïc el 1641 i la caiguda de Barcelona el 1652. A partir d’aquí Ettinghausen tracta la història d’aquests dos fets prenent de base els testimonis escrits de l’època que ens han pervingut i la visió dels fets que donaven, en un conflicte que potencià molt la premsa com a vehicle per explicar els fets com interessava. Els relats eren propagandístics i, per tant, en funció del que succeïa s’imprimien en un bàndol o en un altre. En el cas de la batalla de Montjuïc Ettinghausen fa notar que, afegit a l’habitual to propagandístic, el relat té pretensions literàries i retrata l’exaltació i la solemnitat que provocà la victòria. Dóna compte també d’altres textos coetanis – dietaris i cartes - escrits des del sector vençut i que, lògicament, tenen un to contraposat. I del setge de Barcelona la majoria de les relacions foren publicades fora de Barcelona, és a dir, en el bàndol castellà, que en aquesa ocasió fou el vencedor; i destaca que la informació que s’hi dóna és continuada i detallada.

La tercera aportació, d’Òscar Jané, ens situa Fontanella com a membre de l’elit catalana al Rosselló, és a dir, integrant d’una de les famílies que amb els fets de la guerra dels Segadors s’exiliaren al Rosselló. A partir d’aquest aspecte de la vida de Fontanella, Jané exposa la trajectòria de les famílies catalanes que es traslladaren a Perpinyà com a conseqüència de la derrota catalana, i retrata l’adaptació i la integració d’aquestes famílies a la societat rossellonesa en creixent francesització. Francesc Fontanella i Josep Fontanella en són un exemple, amb altres com Ramon Trobat, Gaspar Sala i Francesc Martí Viladamor, Josep Margarit, Francesc de Sagarra. La trajectòria de Francesc Fontanella a Perpinyà manifesta la seva ideologia: l’anticastellanisme i l’esperança de deslligar Catalunya d’Espanya reforcen els seus lligams amb França i la seva integració en la societat rossellonesa, com a única via de recuperar tot el que havien perdut a Catalunya. Fontanella representava, amb Ramon Trobat, la subtilitat política enfront d’altres com Francesc de Sagarra. L’elit catalana, doncs, va donar un servei fidel al rei de França que suposà afavorir la llengua francesa i, per tant, renunciar als seus orígens, a les seves arrels.

I tanca aquest bloc una mirada sobre la llengua a la impremta perpinyanenca de 1650 a 1699, és a dir, des de l’arribada dels exilitas com Fontanella fins abans de l’edicte de 1700 d’imposició del francès. Eulàlia Miralles ens adverteix que en la societat perpinyanenca es llegien obres impreses en altres llocs i que no tots els autors rossellonesos imprimien les seves obres a Perpinyà, i que Perpinyà és una petita part del conjunt de la impremta catalana, però potser prou significativa i indicativa de la situació cultural i lingüística del Rosselló. Les llengües de la tradició – català, castellà i llatí – comencen a conviure en la lletra impresa amb la llengua de la classe dominant – el francès. Detalla les obres documentades que sortiren dels tallers dels impressors d’aquest període i, a partir d’aquí, analitza la llengua utilitzada en els llibres en funció de la temàtica, del registre i del públic a qui anava dirigit, i assenyala que la temàtica era bàsicament devota. Les obres devotes i literàries majoritàriament que sortien de les premses rosselloneses eren en castellà – destaca l’obra Mýstica ciudad de Dios de M. Jeús de Ágreda que tingué molt bona acollida - i alguna també era en català – és el cas de les obres de Lluís Guilla. La incorporació del Rosselló a França afavoreix la presència del francès en les obres que s’imprimeixen, bàsicament devotes i de jurídiques, però el català continua tenint una presència notable perquè era la llengua del poble enfront del francès que era la llengua del poder. A mesura que la centralització del poder creix la introducció del francès a la impremta és lenta però progressiva, com en la societat rossellonesa, fins a l’abandó del català i al domini del francès. La impremta en aquests anys tradueix l’evolució dels fets històrics: la incorporació del Rosselló a França suposa el trencament dels lligams amb el Principat de Catalunya i l’inici d’una nova identitat. Els exiliats com Fontanella que arribaren a Perpinyà trobaren una impremta consolidada que feia llibres en català i en castellà i que els va obrir les portes. Miralles destaca el cas del traductor de Lo Camí del Paradís que no revela la seva identitat i que en la dedicatòria estableix un paral·lelisme amb el títol del llibre i el desig dels exilitas de recuperar allò per dut, el camí cap a “l’amada Barcelona”.

El segon bloc, més ampli i divers, inclou l’anàlisi de l’obra de Francesc Fontanella. Hi són analitzats els aspectes literaris i lingüístics. Francesc Feliu obre aquesta part amb un estudi sobre els castellanismes en la literatura de Fontanella, centrant-se sobretot en els castellanismes lèxics. Partint de la base que la tradició crítica apuntava la castellanització com una de les característiques principals dels poetes i escriptors barrocs, i veient que els estudis actuals ho han relativitzat, pren de base el Vexamen de Fontanella i analitza el lèxic per demostrar si realment és castellanitzat o no. El propòsit, doncs, és veure quins castellanismes són utilitzats per voluntat literària que ara no ens semblarien correctes però que en el barroc ho eren, tenint en compte els hàbits ortogràfics, el lèxic i que els castellanismes eren considerats com un element culte. A partir de la revisió dels castellanismes del text de Fontanella i de la recerca al diccionari etimològic, Feliu demostra que són paraules documentades en èpoques anteriors al barroc i, que per tant, la castellanització atribuïda al barroc és relativa, encara que el que sí que hi havia era la intenció de sotmetre la literatura catalana al model castellà, que contribuïa a esbair les diferències amb el castellà. Relativa a la influència del castellà, pero en un altre sentit, tenim l’aportació de M. Àngels Herrero. En aquest cas Herrero parla de la influència literària castellana, és a dir, de la influència de Garcilaso de la Vega en Fontanella acarant els textos de tots dos escriptors en què el ressò del poeta castellà en Fontanella es veu clarament, tant en aspectes textuals – formes mètriques i llenguatge -, com en la temàtica – l’amor, la natura.

Una aportació interessant que tracta un aspecte no gaire analitzat és la que fa Montserrat Bonaventura: la literatura emblemàtica en Fontanella. Es centra en els aspectes gràfics, relacionats amb el context cultural de l’època en la literatura, ressons de la cultura emblemàtica en la literatura de Fontanella, la tradició gràfica. El llenguatge dels emblemes festius i funeraris, que retraten la realitat social de l’època i funcionen com a vehicle de difusió de pensaments morals i espirituals. És un estudi que reflecteix la riquesa temàtica que ofereix la poesia de Fontanella.

La transmissió textual de l’obra de Fontanella centra l’article d’Albert Rossich. La principal via de difusió de l’obra de Fontanella és la manuscrita, a través de cançoners col·lectius o unitaris, dels quals Rossich en facilita una llista i assenyala que els cançoners col·lectius aporten poca obra de Fontanella i que els cançoners unitaris presenten models comuns i variants importants. Pel que fa a latransmissió impresa, fa notar que el mateix Fontanella va veure la seva obra impresa – un poema en homenatge al seu pare, el panegíric a Pau Claris i un poema dedicat a un militar - però després ja s’imprimí més fins al segle XIX, quan s’incloïen poemes i fragments d’obres en antologies, històries, etc. I no és fins al segle XX que s’edita l’obra i es publiquen estudis exhaustius, com l’edició crítica de M. Mercè Miró.

Giuseppe Grilli centra el seu estudi en el panegíric que Fontanella dedicà a Pau Claris i que el presenta com símbol, estendard d’uns ideals, dels quals el poeta en fa una exaltació ideològica. És un text que testimonia uns fets coetanis, una determinada ideologia i, per tant, un temps. I per Grilli això i el fet que aquesta composició respongués a un model literari que tenia com a referent les manifestacions castellanes que pel romanticisme no eren ben vistes, és el que explica que fora del seu temps hagi caigut en l’oblit.

Joan Alegret fa un exercici d’interpretació al voltant del sonet fúnebre de Fontanella “Tronc infeliç...” amb l’objectiu de demostrar que no és un homenatge a Pau Claris, sinó possiblement a Lluís el Just rei de França. Transcriu el sonet i el puntua amb algunes variacions respecte de l’edició de Miró, i analitza els aspectes formals i métrics i literaris del sonet que el situen en la influència dels sonets fúnebres de Garcilaso i indica que la solemnitat i la sobirania que dedica a l’homenatjat s’inscriu en la tradició europea d’homenatges poètics als reis.

L’anàlisi de la influència clàssica en Fontanella centra les aportacions de Jaume Pòrtulas i Pep Valsalobre. Pòrtulas analitza les fonts clàssiques en la Tragicomèdia pastoral d’Amor, Firmesa i Porfia: l’element bucòlic, l’incest i els mites. Però també s’hi veu reflectit l’entorn de Fontanella i la importància política i jurídica de la seva família i les relacions polítiques, i el fet que Fontanella visqués d’aprop la Revolta Catalana. Pòrtulas reconeix que inicialment el seu estudi anava encaminat a trobar únicament els ressons de la tradició clàssica en aquesta obra, però la lectura atenta i contextualitzada en el temps i la vida de Fontanella demostra que el rerafons profund de la tragicomèdia rau en els enfrontaments que es produiren en la revolta. Fontanella, doncs, utilitza la tradició clàssica per fer un retrat del seu temps. Pep Valsalobre, per la seva banda, analitza la reelaboració barroca de la tradició clàssica en Lo Desengany. Primerament descriu els aspectes formals que té l’obra per analitzar l’episodi clàssic de Venus, Vulcà i Mart. Pren de punt de partida la presència d’aquest episodi en la literatura catalana i castellana i les fonts literàries per arribar al que realment caracteritza aquest episodi de Lo Desengany: la reelaboració o reinvenció que fa Fontanella que reflecteix la llibertat amb què tractaven els escriptors barrocs els episodis clàssics, superant-ne els tòpics. I, finalment, apunta la hipòtesi que Lo Desengany fos escrita després de la Tragicomèdia… perquè aquella supera en alguns aspectes a aquesta, però queda només en una hipòtesi.

L’aportació de Miró és l’edició d’un text inèdit de Fontanella, una farsa barroca. Abans del text Miró n’explica les característiques – l’estructura, la temàtica, la llengua. L’inscriu en el registre còmic de les composicions jocoses de Fontanella i assenyala que presenta els recursos literaris propis del poeta barroc. D’aquesta composició se’n conserven dos manuscrits, i Miró estableix les diferències que presenten i per a l’edició en segueix un, a partir del qual fa un aparat de variants i de notes al text.

I finalment Antoni Mestres basteix una hipòtesi de posada en escena de la Tragicomèdia pastoral d’Amor, Firmesa i Porfia. La finalitat d’idear una posada escena d’una obra barroca respon al propòsit de recuperar la tradició teatral per superar els prejudicis i veure que de la mateixa manera que es representa Shakespeare es pot representar Fontanella, encara que potser presenti més dificultats lingüístiques, però que ofereix possibilitats d’adaptació a l’escena actual. Així, aquest teatre esdevindria més proper i no cauria en l’oblit, que suposaria la renúncia al patrimoni teatral català. Mestres proposa com s’hauria de plantejar l’argument, els personatges, la posada en escena, l’escenografia i, fins i tot, fa un pressuppost. És, doncs, una proposta amb elements reals, factibles i argumentats, i que mereixeria que es tingués en compte.

Aquest volum, doncs, ens presenta a Francesc Fontanella que “com a fill d’uns temps convulsos, com a poeta barroc, guanya en interès i en solidesa”, com diuen Pep Valsalobre i Gabriel Sansano en el pròleg. Tenim al davant un conjunt d’estudis que tracten la figura de Fontanella des d’angles diversos i aporten interpretacions lúcides, i matisos que enriqueixen el coneixement sobre l’obra, la vida i el temps d’aquest poeta i dramaturg barroc. I per útlim, cal celebrar que s’hagi publicat en una jove editorial - Edicions Vitel·la - obrint la col·lecció “Philologica: Sèrie Estudis” que de ben segur continuarà enriquint el panorama dels estudis de literatura catalana.

C. Major 8, 17141 Bellcaire d'Empordà | Tel./Fax: 972 765 913 | 608 005 811