Edicions Vitel·la

Veure cistell

« torna
01.10.2007

Joan Ramis i Ramis. Arminda, a cura de Vicent de Melchor i Pep Valsalobre. (Philologica sèrie Textos

ATCA 26 (BARCELONA 2007), 881-884

Eulàlia Miralles

La triologia dramàtica ramisiana és una de les més citades en les històries de la nostra literatura. Ara bé, si de Lucrècia i Rosaura ja fa anys que en tenim les edicions de Carbonell (1968, 1982), i de la primera també la més recent de Gomila (2004), pel que fa a Arminda la història és tota una altra. Fins ara només comptàvem amb l’edició que l’any 1982 en va fer Vicent de Melchor, de tiratge molt reduït i avui en dia introbable. És per això que ens hem de felicitar per aquesta edició d’Arminda, que han dut a terme Vicent de Melchor i Pep Valsalobre, perquè permet el lector accedir amb normalitat a una peça important de la nostra tradició dramàtica.

Tal i com se’ns adverteix en una nota preliminar que encapçala el volum, ha estat confegit per diverses mans. Melchor ha fet l’estudi introductori i la transcripció d’un dels testimonis, mentre que Valsalobre ha estat el responsable d’establir el text definitiu i ha redactat l’apartat de la recensio; tots dos són els artífexs de la descripció dels testimonis i de les notes a l’obra dramàtica. Finalment, Albert Rossich, és l’autor dels criteris d’edició.

L’estudi introductori està dividit en diversos apartats: L’estudi de Joan Ramis i la seva obra; Vida i obra de Joan Ramis i Ramis (Maó, 1746-1819); Períodes literaris de Joan Ramis; La tragèdia occidental fins al segle XVIII. La tragèdia classicista francesa; El text (és a dir, els manuscrits que transmeten l’obra); i finalment, La llengua. L’estudi repassa, ordenades i sistematitzades, dades conegudes sobre Ramis, l’obra i el context cultural i històric.

A banda de la tasca precursora de Francesc Hernández Sanz, els estudis i les edicions de Jordi Carbonell marquen, evidentment, un abans i un després en el coneixement i la valoració de Ramis i la seva obra. Després, Antoni Joan Pons i Josefina Salord, per citar els estudiosos més representatius, i fa més poc Jaume Gomila, s’han ocupat de la producció poètica i dramàtica de l’erudit menorquí. Tot i que aquesta és una edició divulgativa (“la primera amb garanties de rigorositat filològica, però alhora amb una voluntat divulgativa i de producte editorial normal”, p. 15) i no és qüestió de saturar el lector amb referències bibliogràfiques, i vist que es parla de la producció teatral del menorquí, hi trobo a faltar, en aquesta llista i en la bibliografia final, per exemple, els estudis de Loreto Busquets o de Maria Paredes, autores de dos papers sobre Lucrècia que són, segons el meu parer, de lectura obligada (L. Busquets, “Lucrècia de Joan Ramis i Ramis”, dins A. Manent i J. Veny (ed.), Miscel·lània d’homenatge a Enric Moreu-Rey, Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserat, 1988, 335-370; M. Paredes, “Matrona animi virilis. Notes sobre les fonts clàssiques de la Lucrècia (1769) de Joan Ramis”, Estudis Romànics, XXIII, 2001, 229-255).

Pel que fa a la vida i l’obra de l’autor, hi trobem les dades que fins ara coneixíem de la seva biografia i una mirada al context cultural illenc durant l’època: nascut el 1746 a Maó, Ramis va viure diversos canvis de sobirania de l’illa (anglesa, francesa i espanyola), va començar a escriure ben jove (poesia, teatre, història, etc.) mentre es guanyava la vida exercint d’advocat, va estudiar a Palma i es va doctorar a Avinyó, i va ser un dels fundadors de la Societat Maonesa de Cultura; home cultivat, com demostra la seva biblioteca, sembla que havia llegit poca literatura en català i que els seus referents no van ser els de la pròpia literatura sinó, sobretot, els del classicisme francès. De l’herència barroca juvenil al neoclassicisme que caracteritza Lucrècia i Arminda (1769, 1771) hi ha un salt, com també n’hi ha un altre d’aquí a les obres i actituds vitals de la seva etapa de maduresa. Melchor considera que aquestes dues primeres peces teatrals són les “més sòlides” de la seva producció, “fermament construïdes sobre els cànons formals del classicisme francès i que ens mostren un autor hàbil i ben dotat que s’emmiralla en autors que llavors eren força ben considerats: Corneille, Racine i en últim terme els clàssics grecs i llatins” (p. 22). Maria Paredes, en l’article citat, va demostrar amb arguments sòlids que, almenys per a la primera peça teatral del menorquí, Lucrècia, els referents immediats (com a models i com a fonts) són en primer terme els clàssics, Livi i Ovidi; d’altra banda, aquest no és l’únic estudi que s’ocupa de fer notar les influències clàssiques en Ramis.

Pel que fa als períodes literaris ramisians establerts per Carbonell, Melchor ens adverteix que aquesta “és una periodització que avui dia comença a ser revisada” i, més endavant, “que ja és parcialment superada” (p. 23-24), i per justificar-ho recorda que ara tenim la seguretat que no va estudiar a Avinyó (allà, doncs, no hauria adoptat el neoclassicisme) i que sabem que és de 1809 un manuscrit que transmet les seves poesies amoroses i burlesques amb textos en català. Efectivament, diria que, de Carbonell ençà, els estudis ens indiquen que això és així, i l’estigma que acusava el menorquí d’haver “trencat”, a partir d’un moment de la seva vida, amb la literatura en català es va diluint. Sabem que la poesia (en català, en castellà i en llatí) va acompanyar Ramis tot al llarg dels anys que va viure i que, per una sèrie de raons (context polític i cultural menorquí, situació personal, relació amb les institucions espanyoles, etc.), deixà d’escriure teatre i va concentrar els seus esforços en altres àmbits, la historiografia i la naturalística (en castellà majoritàriament). Això vol dir que hi ha un canvi d’interessos: abandona el teatre, que és l’únic gènere que de sempre escriu només en català i amb una clara vocació didàctica, per a la gent del país (veg., per al didactisme, els estudis de Busquets i Paredes), i a partir d’un determinat moment redacta obres per a un públic més ampli, no únicament insular. Són majoritàriament les obres “no literàries”, les històriques, les que arriben a la impremta i les que el fan conegut a la Península; perquè la història és el camp d’estudi preferit de l’erudició il·lustrada, i Ramis és sobretot un erudit. En aquest sentit, caldria tenir en compte la possibilitat de considerar l’Alonsíada sobretot en la seva vessant historiogràfica (dues terceres parts de l’obra són notes històriques) i per a un públic que no és el de casa (d’aquí la necessitat d’una traducció, la que en va fer Albertí, per als compatriotes que no entenen el castellà).

Tornant a l’estudi introductori, segueix un apartat que té la voluntat d’emmarcar Arminda, “en diverses seccions consecutives, en el seu context històric i en les seves característiques principals (tragèdia neoclàssica, regles, imitació, estructura i contingut del drama clàssic, gènere, to i llenguatge)” (p. 25). L’autor hi repassa la història de la tragèdia occidental fins al segle XVIII i es concentra en el cas francès i en les seves diferències amb les tragèdies clàssiques, alhora que estableix els paral·lelismes pertinents amb les tres peces teatrals ramisianes. En Arminda hi veu un reflex de la comèdia pastoral (pàl·lid), una obra que segueix l’estructura bàsica de la tragèdia francesa i que és allunyada dels temes dels clàssics (“producte de seva pura imaginació”, p. 30), propera en alguns aspectes al romanticisme. En efecte, els personatges de l’obra són invenció de l’autor, però el tema de l’amor i els seus efectes és universal (Arminda. Vostre discurs, senyor, demostra clarament / que l’amor és qui reina en vostre enteniment / […] No l’escolteu, senyor, no vos deixeu cegar; / oïu, sí, la raó, qui en mi vos parla clar”, v. 65-66). L’amor, de la naturalesa que sigui, ofusca la raó, i serà finalment el reconeixement de l’estat d’Arminda per part del seu pare el que resoldrà el conflicte.

Tanquen aquest estudi introductori una succinta notícia sobre els testimonis que transmeten l’obra (p. 35-36) i unes notes sobre la llengua dramàtica de Ramis (p. 36-40). Pel que fa a les dades sobre els manuscrits, s’haurien pogut unificar amb les de la “Descripció sumària dels manuscrits d’Arminda” que trobem més endavant (p. 43-45), perquè algunes notícies apareixen duplicades i potser així s’hauria aconseguit un text més àgil. Arminda la transmeten completa dos manuscrits (Biblioteca Pública de Maó, ms. A; Museu de Menorca, ms. C) i fragmentàriament un altre (Biblioteca Pública de Mallorca, ms. B). El ms. A és la base de les edicions modernes de Ramis durant el segle XX: es tracta d’un manuscrit que datem pocs mesos després de la mort de Ramis i que fou preparat pel seu germà Antoni amb la intenció de publicar-lo; a banda del tot el teatre, guarda també poesia. El ms. C conté còpia de les tres peces dramàtiques i alguna poesia i respon a diverses mans (Arminda és un autògraf); tot i que se’n coneixia l’existència des d’Hernández Sanz, era il·localitzat fins que Gomila el va retrobar i va prendre’l com a base per a la seva edició de Lucrècia.

D’altra banda, i pel que fa a la llengua, es comenten alguns aspectes lèxics i morfològics, i s’insisteix també, i potser massa, en la pobresa de la tradició literària catalana i en la manca de referents de l’autor en la literatura catalana clàssica o posterior, però en canvi no es posen en dubte ni els seus referents tradicionals pel que fa a la llengua (“d’arrel cancelleresca i finalitat utilitària, però en principi no literària”, p. 37) ni els models barrocs de certs personatges de Rosaura (i caldria afegir que de part de la seva poesia). El mèrit de Ramis hauria estat bastir una “llengua literària sobre la marxa” (p. 39), a base de la llengua antiga i de calcs i manlleus al francès i al castellà.

D’altra banda, que la llengua dramàtica de Ramis, tret del cas de Vinblanc, no es correspongui “amb el menorquí col·loquial de l’època” (p. 37), és d’esperar, perquè és la caracterització dels personatges la que marca el registre lingüístic. En la seva producció escrita (literària i erudita), Ramis combina català, castellà i llatí: cada una de les peces té un registre i un destinatari marcat, i és el gènere i el receptor qui determinen la llengua de partida. La dramatúrgia ramisiana, amb una clara vocació didàctica, havia de ser escrita en una llengua que fos compresa pel públic. Perquè el teatre de Ramis, com tota obra dramàtica, fou escrita per ser representada, independement que després tingués la fortuna de ser-ho o no.

Els criteris d’edició són comuns a tota la col·lecció Philologica, de la qual Arminda és el segon volum (el lector interessat els pot trobar, més detallats, a Poesia catalana del barroc. Antologia, a cura d’A. Rossich i P. Valsalobre, Bellcaire d’Empordà, Edicions Vitel·la, 2006). Rossich els resumeix aquí, i afirma que el que s’ha volgut és “establir uns criteris de modernització ortogràfica que, alhora que siguin respectuosos amb les peculiaritats prosòdiques, morfològiques, sintàctiques i lèxiques dels textos editats, no representin un entrebanc per a una lectura normal” (p. 41). Perquè, al capdavall, la literatura antiga és per ser llegida, no només per ser estudiada, i és per aquesta raó que es busca donar al lector un text acostat a les formes actuals de la llengua sense trair-lo.

Pel que fa a la recensio, Valsalobre ens ennova que el manuscrit C, que és la base de l’edició, és sens dubte autògraf, una còpia en net de Ramis. Està datat el 1771 però Ramis posteriorment canvià la data per la de 1775 perquè en va corregir alguns versos, pocs, en què introdueix millores al text, que guanya sentit, corregeix errors de còpia i mètrics i desfà repeticions en les rimes; l’única esmena que no és autògrafa ha estat rebutjada en l’edició. El ms. A és un codex descriptus, que introdueix pràcticament totes les esmenes del ms. C i errors, i malgrat això s’ha volgut incloure un aparat crític que els reculli per tal que es pugui copsar la relació de dependència entre els testimonis (aquest aparat, que també recull les correccions del ms. C, és al final de la peça dramàtica, p. 107-108). El ms. B, molt fragmentari, que sembla dependre de C i que és independent d’A, no ha estat tingut en compte per a l’edició. Al final se’ns detallen i justifiquen les lectures de l’editor contra la tradició, es miren de resoldre alguns problemes de lectura i s’argumenta per quina raó es fa prevaldre l’any 1771 com a data de composició de l’obra i no 1775 (Ramis canvia la data a la portada del ms. C, però no a la portadella ni tampoc al darrer full de l’obra, i les correccions que fa són mínimes i no equivalen a una nova redacció).

Clouen el volum dos apèndixs, amb dues cançons que fan referència a l’obra i que són transmeses pels ms. A (apèndix 1) i C (apèndix 2). La primera, que ja havia estat editada per Carbonell i Melchor, és emparentada temàticament amb el primer acte i possiblement era pensada per ser cantada o a l’inici de l’obra o entre els dos primers actes. La segona és un esborrany autògraf amb diverses provatures que fan molt difícil establir el text (hi ha un aparat amb les correccions d’autor).

D’entrada, el volum pot semblar massa compartimentat. Ara bé, pensat com està per parcel·les potser guanya a l’hora de llegir-lo: el filòleg pot anar als apartats de la descripció de testimonis i la recensio sense perdre’s, i el lector que no hi estigui avesat pot passar directament al text i gaudir de la seva lectura. Després d’aquesta edició d’Arminda vindran, de ben segur, un bon gruix d’estudis crítics sobre l’obra. També és d’esperar que la totalitat de l’obra ramisiana acabi veient la llum. L’Alonsíada reclama una edició urgent (i la traducció d’Albertí), així com la producció historiogràfica del menorquí. Per què no, doncs, un projecte com l’obra completa de Febrer i Cardona per a Ramis?

C. Major 8, 17141 Bellcaire d'Empordà | Tel./Fax: 972 765 913 | 608 005 811